L’any 2008, el món va observar com el sistema financer global trontollava per l’impagament massiu d’hipoteques subprime als Estats Units. Espanya no en va ser aliena: l’esclat immobiliari va arrossegar les caixes d’estalvi, la seva exposició al maó fou insostenible. El resultat va ser un procés accelerat de fusions, rescats i absorcions que va transformar per sempre el mapa bancari espanyol.
Avui, gairebé vint anys després, l’epicentre del risc ja no es troba a l’habitatge —tot i que el seu preu continua tensionant famílies i joves—, sinó en un front més dispers i silenciós: els préstecs al consum. Crèdits per a automòbils, tractaments sanitaris o estètics, despeses quotidianes finançades amb targetes o compres ajornades a les grans superfícies estan configurant una muntanya de deute que amenaça de convertir-se en el taló d’Aquil•les del sistema financer actual.
L’efecte de la liquiditat del BCE i la inflació desbocada:
Després de la crisi del 2008 i, posteriorment, de la pandèmia de la Covid-19 l’any 2020, el Banc Central Europeu va optar per l’expansió monetària més prolongada de la seva història. La compra massiva d’actius, els tipus d’interès en mínims històrics i la injecció de liquiditat cercaven sostenir l’economia i garantir la supervivència d’empreses i famílies.
Tanmateix, la contrapartida no va trigar a arribar. Aquesta liquiditat extraordinària, unida a les tensions en les cadenes de subministrament, les crisis energètiques i els conflictes geopolítics, va alimentar una inflació persistent que colpeja amb força l’economia espanyola. La paradoxa és evident: mentre els preus pugen, els salaris romanen pràcticament estancats, reduint el poder adquisitiu de les llars i empenyent-les a endeutar-se cada vegada més per cobrir necessitats que abans podien finançar amb ingressos propis.
L’índex de misèria i el declivi d’autònoms i pimes:
L’índex de misèria —que mesura la suma de la inflació i l’atur— torna a situar-se en nivells preocupants. A la pèrdua de poder adquisitiu s’hi afegeix la fragilitat del mercat laboral, amb altes taxes de temporalitat i un atur estructural que Espanya no aconsegueix corregir.
Autònoms i petites empreses, motor de l’economia nacional, travessen un moment crític. La inflació en costos, la manca de demanda i l’elevada pressió fiscal estan portant milers de negocis a tancar. Cada persiana abaixada no només implica pèrdua d’ocupació, sinó també locals buits que en molts casos estan vinculats a hipoteques. El cercle viciós s’agreuja: els lloguers deixen de cobrar-se, els propietaris no poden afrontar les seves hipoteques i la cadena d’impagaments s’estén des de l’àmbit empresarial al familiar.
Aquest efecte dòmino anticipa una possible crisi de deute més complexa que la del 2008, perquè no està concentrada en un únic actiu —l’habitatge—, sinó distribuïda en múltiples fronts: préstecs personals, consum finançat, hipoteques de locals comercials i rendes residencials.
L’impacte a la banca regional i l’estabilitat financera:
Si el 2008 les caixes d’estalvi van ser les principals víctimes, en l’actualitat són les entitats regionals i de proximitat les que podrien veure’s més exposades a aquesta tempesta. Una banca menys diversificada i més centrada en el crèdit al consum i el finançament de pimes pot patir un deteriorament accelerat de la qualitat dels seus actius.
La gran banca internacionalitzada disposa de més coixins per absorbir la morositat, però les entitats petites i mitjanes manquen d’aquesta capacitat de resistència. El risc és que els impagaments en cadena redueixin la concessió de nou crèdit, ofegant encara més famílies i empreses, i retroalimentant la desacceleració econòmica.
Solucions i recomanacions des de JMarin Consulting – Consultoria Financera:
Des de la nostra visió com a consultors financers, és fonamental plantejar respostes tant en el pla macroeconòmic com en el microeconòmic per evitar que el problema dels préstecs al consum es converteixi en l’espurna d’una nova crisi de deute.
En l’àmbit macroeconòmic, resulta imprescindible una política coordinada que combini la moderació de la inflació amb estímuls al creixement. Això implica reformes estructurals que impulsin la productivitat, alleujaments fiscals temporals per a autònoms i pimes, i un redisseny dels programes de finançament públic que prioritzi la sostenibilitat davant l’endeutament fàcil. A més, el BCE haurà de trobar un equilibri delicat: controlar els preus sense ofegar el crèdit.
En el pla microeconòmic, les famílies i empreses necessiten eines de planificació financera més rigoroses. Des de JMarin Consulting – Consultoria Financera recomanem implementar plans de tresoreria realistes, renegociar condicions de deute abans de caure en impagaments i prioritzar la despesa en funció de necessitats essencials davant consums prescindibles. Igualment, considerem vital promoure l’educació financera perquè llars i emprenedors comprenguin els riscos de sobreendeutar-se en un entorn d’alta inflació.
El futur immediat exigeix anticipació i estratègia. Si el 2008 l’error fou confiar en la solidesa del maó, avui l’error seria minimitzar el pes acumulat dels préstecs al consum. Reconèixer el problema i actuar amb rapidesa marcarà la diferència entre una economia que resisteix i una altra que torna a ser arrossegada pel deute.
